“COMO
LA VIDA MISMA … ”
Sovint recordo
fragments de converses que hem tingut al llarg d’aquests últims 4
anys amb els companys d’A Vela. Concretament, hi ha dues frases que
em venen un cop i un altre al cap. Una d’elles la recordo amb molt
carinyo, amb molta tendresa: un dia d’entrenament, aprenent a
arriar el Gennaker, havia d’anar tirant la vela cap a mi vigilant
que no toquès l’aigua, i ho havia de fer a gran velocitat. Per
animar-me a fer-ho bé, recorodo com l’Aitor em va cridar: “sense
por Judith, abraça-la, com si l’estimessis!!!”. I escrivint això
em ve aquella resposta que en aquell moment no vaig dir però que
estic convençuda que ja sentía: “És que l’estimo”. I és que
l’estimo, estimo les veles, el barco, l’aigua, la sal, el vent.
L’altre
frase que recordo encara més sovint, és la que va dir un cop el
Gabriel al comentar alguna cosa sobre la navegació: “como la vida
misma”, va dir. I l’Aitor va contestar: “si, és que navegar és
como la vida misma”. Porto dies pensant que aquesta frase és molt
simbòlica, però que en realitat, no és la navegació el que hauria
de ser “como la vida misma”, sinó que la “vida misma” hauria
de ser com la navegació. I és que si puguessim adoptar els
principis de la navegació a la nostra vida, si fossim tant sols
conscients de que viure requereix guiar-se pels principis de la
naturalesa, pels principis que regeixen la navegació…
No
sería tot més fàcil, però ho viuriem amb més calma, amb més
armonía. Són tants els paral·lelismes que es poden establir.
Començant pel més bàsic, el rumb. Quan en la navegació es
decideix que vols anar a un lloc, mai saps exactament com hi
arribaràs. Tot depèn de les condicions meteorològiques. Si et ve
el vent de cara, hauràs de cenyir, no pots anar contra el vent. La
cenyida no és un rumb fàcil, pot semblar que cada bordo t’allunyi
de l’objectiu, però en realitat t’està apropant, no vas a rumb
directe, però fent “ziga-zaga” t’hi apropes. La cenyida és
incòmode, perquè tenir el vent de cara no és fàcil, el barco
escora, i la velocitat acostuma a ser més lenta, però si ajustes bé
les veles i et sents segur, pot ser tant divertit…!
Ajustar
les veles, aquesta és un concepte clau, perquè les veles són els
recursos personals de cadascú, com més ben ajustades estiguin les
veles millor navegarà el barco i més ràpid anirà, com més
aprofitem els nostres recursos personals més ràpid i millor
arribarem al nostre objectiu. Per això, però, cal conèixer bé
quines veles tenim, i quina cal posar en cada moment. Tot depèn, com
sempre, de les condicions meteorològiques.
La
cenyida, com deia, no és un rumb fàcil, però el vent de cara te’l
pots trobar molt sovint, i per tantl és important acotumar-s'hi i
aprendre a navegar en cenyida. Com en la navegació, a la vida molts
cops has de cenyir, que no és allunyar-te del teu objectiu. Es
podría evitar la cenyida, podries canviar de destí, i anar a un
port en el que hi puguis arribar amb el vent a favor, però és
realment aquest el port on vols anar? Això sí, no cal ser
imprudents, quan el vent de cara és massa fort, més val esperar-se
uns dies a que baixi el vent, o canvii de direcció.
M’agrada
també pensar que quan es navega es planeja prèviament, es traça
una ruta segons les previsions, però sempre se sap que no són més
que això, previsions. I quan la realitat no et permet cumplir les
previsions, o quan et trobes al mig d’una tormenta imprevista, no
et queixes, simplement actúes: a vegades d’una manera més
conscient i entrenada, d’altres per simple instint de
supervivencia, tot depèn de la capacitat i experiència de cadascú.
Navegar és pensar-sentir-pensar. Tant bàsic i tant complicat.
Navegar
és, també, escoltar. Escoltar i aprendre. I navegar és sobretot,
adonar-se que no té res a veure ser tripulant que patró. El
tripulant fa, executa, i sí, pensa, però sempre té la
responsabilitat el patró. El tripulant gaudeix perquè sap que el
guien. El tripulant és un nen que deixa que la mare l’agafi de la
mà i el porti sense saber ell on va. El patró… el patró inexpert
pateix, pateix perquè sempre ha estat tripulant i de cop ha de ser
patró, pateix perquè sent la responsabilitat, pateix, sobretot,
perquè sent la incertesa, aquella que com a tripulant li era fins i
tot agradable. Pateix perquè ha de manar, i ha de saber escollir bé
la tripulació. Però el patró gaudeix més que ningú quan arriba
a port. Gaudeix més que ningú quan ha près una decissió acertada,
i aprèn més que ningú quan s’equivoca. El patró gaudeix
decidint la ruta. El patró gaudeix cuidant, mimant, invertint en el
seu vaixell. Perquè el patró, més que ningú, s’estima el seu
vaixell. Perquè navegar és viure i viure és navegar, perquè si
vivim com es navega, viurem millor.
Perquè
navegar no és com la vida mateixa, és la vida mateixa, que és com
navegar.
Judit
Karasso per Sailing Roots
No hay comentarios:
Publicar un comentario